Intervencions contextuals i multidimensionals

El parer de la meva tutora de pràctiques sobre la informació a obtenir a l’hora de fer el seguiment a un alumne derivat al DOP és el d’aconseguir informació de quants més contextos millor.

Estic totalment d’acord amb la seva postura, ja que un psicopedagog, alhora d’elaborar un diagnòstic o un pla de treball d’orientació, ha de tenir informació del conjunt de l’ecosistema del nen, seguint la teoria Ecològica de Bronfenbrenner: Microsistema (nucli familiar i escola), mesosistema (relació família-escola-amics), ecosistema (família extensa, treball família, barri/comunitat, televisió/internet) i macrosistema (cultura, valors, sistema educatiu, econòmic i legislatiu...).

A més a més, s’han de tenir sempre en compte tot el conjunt d’àrees d’actuació:

Dimensió individual
a)     Àmbit físic, sensorial i biològic	Alteracions en el desenvolupament físic i maduratiu.
b)     Àmbit psiconeurològic	Alternacions psiconeurològiques.
c)     Àmbit psicomotor	Alteracions en el desenvolupament psicomotor.
d)     Alteracions en el llenguatge	Retard o trastorns del llenguatge, disfèmies, defectes articulatoris...
Dimensió acadèmica
a)     Àmbit cognitiu i intel·lectual	-Intel·ligència i rendiment: intel·ligència, CI, aptituds, discrepàncies en l’aprenentatge... -Perfil de l’aprenentatge: rendiment per matèries, coneixement basics.
b)     Àmbit de personalitat, interessos i actituds	-Comportaments socioafectius: ansietat, bloqueig, inadaptació, inseguretat,... -Preferències en els camps de l’aprenentatge: irresponsabilitat, manca d’iniciativa o atenció... -Reaccions i comportaments: intolerància, agressivitat...
c)     Àmbit cognitiu	-Estils cognitius: pensament conceptual, creador... -Creences. -Memòria. -Imaginació. -Estratègies de resolució de problemes.
d)     Àmbit motivacional	-Atribucions / expectatives. -Interessos. -Actituds.
e)     Àmbit afectiu	-Historia personal. -Estabilitat emocional. -Trets de la personalitat. -Adaptació personal. -Autoconcepte.
f)      Àmbit social	-Desenvolupament social. -Habilitats socials. -Adaptació social. -Interacció social.
Dimensió socioambiental
a)     Àmbit de la família	Factors familiars: influència negativa dels pares, rivalitat entre germans, factors socioeconòmics, professionals...
b)     Àmbit sociolingüístic	Valoració de l’ús i correcció del llenguatge familiar.
c)     Àmbit socioeconòmic i cultural	-Inadequació de les interaccions personals i valors, interaccions personals i valors de l’entorn social. -Dificultats pel nivell sociocultural (cultura entorn...). -Dificultats pel nivell socioeconòmic (prestigi social, ús del temps lliure, segona vivenda...).

A les sessions que he pogut assistir de realització de proves a alguns alumnes del centre, he observat com les àrees més importants de les quals es pot obtenir informació són:

-Pel que fa a l’àmbit intrapersonal, l’estil d’aprenentatge: ritme, estratègies, competències curriculars, actitud envers les tasques, interès, estil cognitiu... i els aspectes emocionals: autoestima, autoconsciència de la conducta, com se sent al centre, per què reacciona així...

-Pel que fa a l’àmbit interpersonal, la mediació rebuda per part del centre: recursos humans i  personals per atendre les NEE, metodologia, estil docent, treball del tutor... i de casa: estructura familiar, relacions, ús del llenguatge, normes...

He volgut dedicar una part del bloc a aquesta qüestió ja que el model psicopedagògic actual aposta molt per la prevenció i en l’avaluació de diferents aspectes per elaborar un bon diagnòstic abans de passar a l’últim pas, que seria el tractament mèdic. Tal i com he expressat, penso que som responsables de disposar de quanta més informació per tal d’avaluar molts aspectes diversos a l’hora d’establir el diagnòstic i mediació més adequats.

Les diferents ulleres de l'assessorament psicopedagògic

MODELS D’ORIENTACIÓ PSICOPEDAGÒGIC DEL CONTEXT D’INTERVENCIÓ

Al llarg de les sessions amb la tutora i de les consegüents reflexions sobre la pràctica he comprès que existeixen diferents models d’orientació i que el seguit a l’escola pretén ser el defensat per la majoria de les assignatures de la carrera de Psicopedagogia, el constructiu-col·laboratiu. Entenc que depèn del context s’ha de seguir un model o un altre però que aquest últim seria el més recomanable a l’hora de dur a terme un assessorament. Cal tenir en compte que els orígens del diagnòstic es basen en un model clínic relacionat amb l’activitat mèdica, que amb posterioritat s’ha adaptat i extrapolat al context de l’educació. En funció del model d’orientació, la relació que s’estableix entre l’assessor i  l’assessorat serà diferent.

Així doncs, els diferents models teòrics que existeixen en l’orientació i assessorament psicopedagògic (OIP) són:

• El model Clínic o assistencial,
• El model Humanista o de consell,
• El model Conductista o consultiu/prescriptiu i
• El model Constructiu o col·laboratiu, actualment el més utilitzat.

Cada model té el seu origen en resposta a l’anterior i presenten un conjunt de factors de variabilitat entre aquests: les dificultats d’aprenentatge (origen en els factors d’origen individual o dins d’un context), currículum  (com a producte o procés), així com les finalitats de la intervenció (correctiva o preventiva), àmbits de la intervenció i per tant, de la relació que s’establirà entre assessorat i assessor (asimètrica o simètrica).

M’agradaria centrar-me en el primer i en l´últim per entendre les diferències. També de l’Humanista ja que l’orientació de l’escola a Secundària seguiria el seu patró.

El Model Clínic o assistencial d’orientació, concep les dificultats d’aprenentatge, com una malaltia, que s’exterioritza per mitjà d’uns símptomes que tenen el seu origen en causes intrínseques. Aquesta teoria defensaria una concepció de currículum com a producte, és a dir, com a prescripcions predefinides i fixes que els alumnes han d’assolir i els continguts són estàtics i inamovibles. Com a avantatges, aquest compta amb una gran quantitat de proves desenvolupades per al diagnosi i arrel d’aquest es van crear centres medicoeducatius de suport a l’escola. Com a inconvenients, la finalitat correctiva que considera que el dèficit està en l’alumne (generació d’etiquetes diagnostiques que generen prejudicis i expectatives) i la manca d’importància del context.  Pel que fa a la relació d’assessorament, en aquest model l’assessor acostuma a ser extern i objectiu a la tasca educativa, per la qual cosa no intervé en la dinàmica de l’aula. L’assessor tindrà un paper actiu, ja que dóna les instruccions i l’assessorat, passiu, ja que les seguirà. L’assessorament serà individualitzat, intensiu, puntual i extern. Alguns exemples d’aquest model exposats per tots han estat el cas del diagnòstic d’alumnes mitjançant proves psicomètriques, com casos TDA-H o amb dificultats matemàtiques o de lectoescriptura.

El model actualment acceptat com el més positiu i que difereix dels anteriors és el Model Constructiu o col·laboratiu. Aquest es basa en el Constructivisme i entén que les dificultats d’aprenentatge es poden explicar com a dèficit de la mediació rebuda, per la qual cosa la intensitat, qualitat i significativitat de la interacció educativa  docent i del context escolar seran cabdals. El currículum és considerat com a procés, com una cosa inacabada i de negociació, en constant construcció i transformació, per la qual cosa cada centre tindrà una “subcultura” específica que caldrà respectar. La relació d’assessorament serà contextual, extensiva, global i interna. I aquest és precisament el model que he pogut observar en aquests quatre mesos a l’escola: La psicopedagoga, l’assessora, col·labora amb l’assessorat (mestre, equip de mestres, família...) de forma constant i preventiva i l’assessorat intenta no ser passiu ja que l’objectiu de la psicopedagoga és que sigui autònom a partir de la seva ajuda (així com en la ZDP) a partir d’una relació interdependent de complicitat, empatia i col·laboració. 

 

D’altra banda, pel que he anat observant i pel que m’ha comentat la meva tutora, a Secundària el model seguit seria l’Humanista o de consell en l’assessorament. En aquest, l’assessor estableix una relació de diàleg lliure, obert i empàtic amb l’assessorat per tal de buscar els factors emocionals que ocasionen els problemes de personalitat i/o rendiment acadèmic per millorar la conducta. Aquesta relació serà interactiva per les dues parts, si bé l’assessor durà més la dinàmica. Per exemple, la psicopedagoga de Secundària orienta als  adolescents envers els seus problemes d’amistat o alumnes amb bloquejos mentals o de baixa autoestima.

CARACTERÍSTIQUES DEL MODEL CONSTRUCTIU-COL·LABORATIU

Tenint en compte els diferents models d’orientació psicopedagogia i centrant-nos en el Model Constructiu, les seves intervencions es caracteritzen per ser:

• Contextualitzades: Integrada en el context natural d’on sorgeixen els problemes, en la major part de casos, en el context escolar i/o familiar, donant resposta a les necessitats individuals detectades. 
• Llarg termini: Aconseguir que els alumnes posin en pràctica els recursos que tenen i les propostes realitzades ajudin a progressar en els processos d'aprenentatge.
• Multidimensionals: Crear sistemes que integrin les diferents dimensions de la persona amb la finalitat d'afrontar les dificultats individuals i proporcionant, així, una millora i una evolució en els aprenentatges.
• Coordinades i col·laboratives. Els diferents professionals del centre es reuneixen cada divendres a les CAD per comentar l'evolució dels diferents casos i les dificultats en què es troben al llarg de la intervenció. El fet de ser un equip multiprofessional permet donar respostes des de diferents punts de vista. Destacar la comunicació fluida entre els diferents agents implicats.