En aquest raconet m’agradaria expressar algunes de les últimes reflexions a
l’anar tancant aquesta segona PAC del Pràcticum I de la carrera de
Psicopedagogia. La veritat és que m’emporto molt de l’experiència d’haver
viscut aquestes pràctiques. La veritat és que aquest està sent un any molt
intens per mi: tutora per primera vegada, cap d’àmbit de departament de llengües
estrangeres i alumna en pràctiques de psicopedagogia, tot un esforç i un repte
personal. No ha estat fàcil i ha comportat molt d’esforç, en dies complicats i
d’altres de millors. Però ha valgut la pena. Des del primer moment que vaig
iniciar les pràctiques, em vaig adonar de com la meva experiència docent es complementava amb la tasca psicopedagoga,
però vaig haver de separar ambdues al ser feines diferents. De la mateixa manera
he viscut com les pràctiques i el coneixement del Departament d’Orientació Psicopedagògic
de l’escola m’ha ajudat a entendre millor el funcionament de l’escola, el seu tarannà
i a comprendre des d’una punt de vista diferent, als meus alumnes i a la meva
futura tasca com a psicopedagoga.
D’aquestes pràctiques m’emporto moltes coses i penso que he pogut
aconseguir la majoria dels objectius
que em vaig marcar en un primer moment: he pogut aprendre de l’observació
directa i de l’experiència de la realitat del centre educatiu; he pogut
entendre i definir la situació de la meva tutora de pràctiques i psicopedagoga
per tal de comprendre la seva naturalesa, missió, tasques i actuació i tenir-ho
en compte com a model; he pogut concretar les funcions, les actuacions i estratègies
del DOP, així com conèixer els procediments d’intervenció psicopedagògica per
atendre la diversitat i necessitats educatives especials; m’he anat construint
poc a poc una identitat professional pròpia com a futura psicopedagoga tenint
en compte un model d’orientació constructiu i col·laboratiu i anant més enllà,
he pogut reflexionar pel que fa a l’àmbit de la psicopedagogia, dels seus
avantatges i limitacions i en la possibilitat de treballar en contextos
diferents a l’educatiu.
Tot això, gràcies al seguiment i
consells de la meva tutora de pràctiques, que m’ha donat la mà en tot
moment. El que més m’ha agradat i penso que el més enriquidor de les pràctiques
ha estat sens dubte l’observació del seguiment i intervenció directa amb l’alumnat
de diferents cursos, sobretot pel que fa a primer, segon i tercer de primària
on l’escola té més alumnes amb NEE, però també he après molt en assistir a
algunes de les Comissions d’Atenció a la Diversitat dels divendres així com de
les reunions contínues amb la tutora per tal d’informar-me del funcionament del
DOP i de les seves actuacions amb alumnes, mestres i famílies. És per això que
li estic molt agraïda, a la meva tutora, al DOP i a l’escola per donar-me l’oportunitat.
A més a més, m’he pogut psicoanalitzar a mi mateixa i reflexionar sobre el fet que el que més m’agrada és el contacte directe amb els nens i nens, com ho ha estat sempre, però en una tasca diferent a la que estic acostumada, a la de mestra, a una de més individual pel que fa a la detecció de NEE de l’alumne. Sóc conscient que només he vist una petita part del camp de la psicopedagogia i en un àmbit reduït, l’educatiu, ja que aquesta professió s’escampa a altres àmbits que en un futur no descarto en conèixer.
D’altra banda, reflexionar sobre la idea que em sento molt identificada amb
les ulleres del model
d’orientació constructivista, penso que el més positiu de cara a dur la
nostra tasca professional i amb el que és mes fàcil posicionar-se ja que proposa una visió
real a la societat actual, malgrat que les
pràctiques m’han fet pensar que l’escola encara està molt arrelada en el model
clínic. Actualment existeix un desànim professional i
una dificultat a l’hora de treballar junts, per la qual cosa es necessita un
canvi educatiu important. També destacaria el fet que en el context d’un
currículum obert i flexible tots els professionals tindran en seu lloc dins la
comunitat educativa per col·laborar conjuntament. Penso que molts centres actuals la majoria de centres tenen en compte el
currículum com a producte i donen molta importància a la diagnosi per la
consegüent teràpia o tractament i seria necessari que aquesta visió s’ampliés a
una de més global.
Finalment, em pregunto la magnitud de la nostra feina com a psicopedagogs, a l’hora de tenir en compte totes les circumstàncies del context i evitar la hiperresponsabilització. La tasca del psicopedagog no es fàcil ja que ha de tenir en compte una multitud d’aspectes a l’hora de desenvolupar la seva tasca per aconseguir un efecte positiu dins del seu àmbit: tenir en compte les necessitats dels alumnes, les opinions dels mestres i companys, la situació de les famílies, el tarannà del centre i els recursos dels quals disposa,… La prevenció (Gregorio Luri) serà quelcom essencial així com que tinguem en compte el ritme i necessitats de l’alumne i el context. El model constructivista ens ajudarà a articular les relacions entorn la col·laboració i la negociació continua de significats compartits, per la qual cosa cada centre serà diferent i la intervenció, adequada a cada context. Tal i com diu l’Isabel Solé (1998), un marc col·laboratiu de co-definició, corresponsabilització i co-elaboració al voltant de diverses tasques i li afegeixo, per millorar l’escola i la societat actual i del futur.
Aquestes darrers setmanes he estat parlant amb la meva tutora sobre el Pràcticum II i sobre la intervenció que faré amb un alumne autista de tercer, aspecte sobre el qual em veig molt animada i amb ganes de començar. Així que això no s’acaba aquí, continuo amb mes ganes i il·lusió que mai. Preparats? Som-hi!
I per acabar, un poema...
