Les diferents ulleres de l'assessorament psicopedagògic

MODELS D’ORIENTACIÓ PSICOPEDAGÒGIC DEL CONTEXT D’INTERVENCIÓ

Al llarg de les sessions amb la tutora i de les consegüents reflexions sobre la pràctica he comprès que existeixen diferents models d’orientació i que el seguit a l’escola pretén ser el defensat per la majoria de les assignatures de la carrera de Psicopedagogia, el constructiu-col·laboratiu. Entenc que depèn del context s’ha de seguir un model o un altre però que aquest últim seria el més recomanable a l’hora de dur a terme un assessorament. Cal tenir en compte que els orígens del diagnòstic es basen en un model clínic relacionat amb l’activitat mèdica, que amb posterioritat s’ha adaptat i extrapolat al context de l’educació. En funció del model d’orientació, la relació que s’estableix entre l’assessor i  l’assessorat serà diferent.

Així doncs, els diferents models teòrics que existeixen en l’orientació i assessorament psicopedagògic (OIP) són:

• El model Clínic o assistencial,
• El model Humanista o de consell,
• El model Conductista o consultiu/prescriptiu i
• El model Constructiu o col·laboratiu, actualment el més utilitzat.

Cada model té el seu origen en resposta a l’anterior i presenten un conjunt de factors de variabilitat entre aquests: les dificultats d’aprenentatge (origen en els factors d’origen individual o dins d’un context), currículum  (com a producte o procés), així com les finalitats de la intervenció (correctiva o preventiva), àmbits de la intervenció i per tant, de la relació que s’establirà entre assessorat i assessor (asimètrica o simètrica).

M’agradaria centrar-me en el primer i en l´últim per entendre les diferències. També de l’Humanista ja que l’orientació de l’escola a Secundària seguiria el seu patró.

El Model Clínic o assistencial d’orientació, concep les dificultats d’aprenentatge, com una malaltia, que s’exterioritza per mitjà d’uns símptomes que tenen el seu origen en causes intrínseques. Aquesta teoria defensaria una concepció de currículum com a producte, és a dir, com a prescripcions predefinides i fixes que els alumnes han d’assolir i els continguts són estàtics i inamovibles. Com a avantatges, aquest compta amb una gran quantitat de proves desenvolupades per al diagnosi i arrel d’aquest es van crear centres medicoeducatius de suport a l’escola. Com a inconvenients, la finalitat correctiva que considera que el dèficit està en l’alumne (generació d’etiquetes diagnostiques que generen prejudicis i expectatives) i la manca d’importància del context.  Pel que fa a la relació d’assessorament, en aquest model l’assessor acostuma a ser extern i objectiu a la tasca educativa, per la qual cosa no intervé en la dinàmica de l’aula. L’assessor tindrà un paper actiu, ja que dóna les instruccions i l’assessorat, passiu, ja que les seguirà. L’assessorament serà individualitzat, intensiu, puntual i extern. Alguns exemples d’aquest model exposats per tots han estat el cas del diagnòstic d’alumnes mitjançant proves psicomètriques, com casos TDA-H o amb dificultats matemàtiques o de lectoescriptura.

El model actualment acceptat com el més positiu i que difereix dels anteriors és el Model Constructiu o col·laboratiu. Aquest es basa en el Constructivisme i entén que les dificultats d’aprenentatge es poden explicar com a dèficit de la mediació rebuda, per la qual cosa la intensitat, qualitat i significativitat de la interacció educativa  docent i del context escolar seran cabdals. El currículum és considerat com a procés, com una cosa inacabada i de negociació, en constant construcció i transformació, per la qual cosa cada centre tindrà una “subcultura” específica que caldrà respectar. La relació d’assessorament serà contextual, extensiva, global i interna. I aquest és precisament el model que he pogut observar en aquests quatre mesos a l’escola: La psicopedagoga, l’assessora, col·labora amb l’assessorat (mestre, equip de mestres, família...) de forma constant i preventiva i l’assessorat intenta no ser passiu ja que l’objectiu de la psicopedagoga és que sigui autònom a partir de la seva ajuda (així com en la ZDP) a partir d’una relació interdependent de complicitat, empatia i col·laboració. 

 

D’altra banda, pel que he anat observant i pel que m’ha comentat la meva tutora, a Secundària el model seguit seria l’Humanista o de consell en l’assessorament. En aquest, l’assessor estableix una relació de diàleg lliure, obert i empàtic amb l’assessorat per tal de buscar els factors emocionals que ocasionen els problemes de personalitat i/o rendiment acadèmic per millorar la conducta. Aquesta relació serà interactiva per les dues parts, si bé l’assessor durà més la dinàmica. Per exemple, la psicopedagoga de Secundària orienta als  adolescents envers els seus problemes d’amistat o alumnes amb bloquejos mentals o de baixa autoestima.

CARACTERÍSTIQUES DEL MODEL CONSTRUCTIU-COL·LABORATIU

Tenint en compte els diferents models d’orientació psicopedagogia i centrant-nos en el Model Constructiu, les seves intervencions es caracteritzen per ser:

• Contextualitzades: Integrada en el context natural d’on sorgeixen els problemes, en la major part de casos, en el context escolar i/o familiar, donant resposta a les necessitats individuals detectades. 
• Llarg termini: Aconseguir que els alumnes posin en pràctica els recursos que tenen i les propostes realitzades ajudin a progressar en els processos d'aprenentatge.
• Multidimensionals: Crear sistemes que integrin les diferents dimensions de la persona amb la finalitat d'afrontar les dificultats individuals i proporcionant, així, una millora i una evolució en els aprenentatges.
• Coordinades i col·laboratives. Els diferents professionals del centre es reuneixen cada divendres a les CAD per comentar l'evolució dels diferents casos i les dificultats en què es troben al llarg de la intervenció. El fet de ser un equip multiprofessional permet donar respostes des de diferents punts de vista. Destacar la comunicació fluida entre els diferents agents implicats.